El experimento

Relato corto de ciencia ficción publicado en el número 16 de la revista "Redes para la ciencia", semana del 20 de junio de 2011.
(clicar sobre la imagen para verlo ampliado)

Flow

De vegades, quan estem plenament immersos en la realització d'alguna activitat que ens agrada molt, es dóna el fenomen següent: sembla que el temps s'aturi, però, alhora, passa volant. Es perd totalment la noció del temps i el sentit de la realitat, i és a posteriori que ens n'adonem del que havíem estat gaudint durant aquella estona.

Són aquells instants màgics durant els quals tot és perfecte, el món flueix i nosaltres amb ell, fusionats amb el tot. Tot i un, un i tot. Moments de pau, calma i felicitat absolutes. La concentració i atenció plenes ens fan oblidar el nostre propi jo, fonent-nos amb la natura, amb l'entorn, amb el cosmos. Fluint...

Aquests moments de connexió total amb l'univers, o, paradoxalment, de desconnexió de l'ego i tots els problemes, són dels que més ens omplen. Per tant, potser cadascú hauria de buscar la seva manera personal de fluir més sovint. O, fins i tot, intentar incorporar-ho sempre que es pugui a tot el que fem durant la nostra vida quotidiana. El sentiment de gratitud i la pau interior que ens embolcallen feliçment després d'una estona fluint no tenen preu, així que val la pena intentar-ho!

La tirania de la bellesa

S'acosta l'estiu i, una vegada més, me n'adono de la pressió constant a la qual ens sotmeten, sense pietat, la societat en general i els mitjans de comunicació en particular: segons sembla, hauríem de tenir tots un físic envejable. El món (i ja s'encarreguen ells de proclamar-ho als quatre vents) és ple de cremes antiarrugues o reafirmants, potingues per aprimar-se miraculosament, dietes-llampec, productes dietètics per deixar de menjar, aparells per fer exercici sense fer exercici, cremes per bronzejar-se sense prendre el sol, clíniques on fer-se cirurgies estètiques de tota mena, maquillatges de tot tipus, tractaments facials, corporals, sostens anti-llei de la gravetat, pròtesis, faixes... i així fins a l'infinit.

Pertot arreu ens recorden, a qualsevol hora, que hauríem de tenir un físic determinat: un cos sense un gram de greix, un rostre sense arrugues, un somriure perfecte i unes formes, mides i línies marcades per la moda. No ens hauríem d'atrevir ni a sortir de casa sense les mil i una cremes anticel.lulítiques o reafirmants posades, i la cara plena de pot, més pintades que una paret per aparentar allò que no som, i vestides amb els modelets adequats, per suposat, després d'una sessió d'exercici inhumana amb els aparells més sofisticats i havent dinat una trista fulla d'api. Per desgràcia, la bellesa exterior i l'aparença semblen ser el que més es valora avui dia.

En canvi, ningú diu res de millorar els nostres cervells, o d'estilitzar la ment per arribar a una major obertura de mires, o de cultivar el nostre nivell de cultura general fent-lo cada vegada un xic més ric, o de treballar i desenvolupar els múltiples tipus d'intel.ligències que tots, en menor o major grau, posseïm. L'única referència a alguna cosa dissenyada a efectes de cuidar el cervell va ser, al seu moment, el videojoc "Brain Training"; però, en la meva opinió, allò era un simple mecanisme comercial per tal d'ampliar el radi d'acció a qui poder encolomar una Nintendo DS. Apart d'això, poca cosa més podem trobar... De tant en tant alguna campanya a favor de la lectura, i para de comptar.

Tenir un bon físic està molt bé i, certament, és necessari cuidar el propi cos en benefici de la nostra salut física i mental. No obstant, tampoc haurien de martiritzar-nos d'aquesta manera, ni fer-nos creure que és l'única cosa important a la vida, deixant de banda la resta. Cadascú és com és, i ens haurien de permetre estimar-nos i acceptar-nos a nosaltres mateixos, en comptes de fomentar l'aparició de múltiples complexes i d'una perillosa pèrdua d'autoestima en qui no segueix els cànons estipulats. Està vist que, mentre un sigui guapo/a, no importa si resulta ser un imbècil integral sense cap criteri, o si viu a la parra sense adonar-se'n de la missa la meitat, o si no té ni els coneixements bàsics que li permetran enriquir-se i millorar com a persona.

M'indigna que, per desgràcia, tot funcioni a base de façana. Als "guapos" se'ls perdona tot, encara que després resultin ser uns egòlatres manipuladors insuportables sense ni un bri de sentit comú. I la resta, es tindrà en compte algun dia? Quan desenvoluparan la cirurgia per extirpar idees obsoletes, ràncies i perilloses de la ment de segons quins elements? Per quan, la crema amb antioxidants cerebrals? Per quan, el culturitzador antitonteria? I els implants de criteri propi, empatia i intel·ligència emocional? I la dieta per engreixar equilibradament la ment a base de coneixements? Sospito que ja puc esperar asseguda...

Dilemes

Tots ens hem trobat alguna vegada amb el dilema moral de seguir els nostres principis i desitjos personals o bé cedir a les peticions dels altres (explícites o no) per tal de fer-los feliços. La situació pot ser més o menys complicada o important, però la base del conflicte és sempre la tria entre aquestes dues opcions. És llavors quan es produeix una desagradable lluita interna entre el desig de proporcionar un benestar als nostres éssers estimats i la set de fidelitat a nosaltres mateixos.

En aquest cas, crec que s’hauria de sospesar el cost del sacrifici que ens suposa renunciar als nostres principis respecte dels beneficis obtinguts amb aquesta concessió. Com sempre, es tracta d’una qüestió d’equilibri. Si ens deixem portar en tot moment pel propi egoisme, argumentant ser fidels a nosaltres mateixos, acabarem pagant les conseqüències de la manca d’empatia. D’altra banda, cedir sempre als desitjos aliens ens abocaria irremeiablement a una traïció de la nostra essència i autenticitat, amb la conseqüent sensació d’asfíxia i manca de llibertat. Cal buscar, doncs, dins nostre, i triar en cada cas concret l’opció que ens proporcioni més tranquil.litat i pau interior.

Seria com pilotar un veler: no és bo dur un rumb fix i inalterable, ja que cal flexibilitat per poder esquivar les tempestes i per buscar terra ferma quan ens resulti necessari. Però, d’altra banda, tampoc podem navegar simplement deixant-nos arrossegar pel vent, per les corrents ni per la resta d’elements externs sense solta ni volta, ja que això no ens portaria enlloc (o, pitjor encara, potser ens farà estavellar-nos contra les roques o embarrancar). Per tant, estaria bé seguir un full de ruta i un rumb determinats, i, alhora, saber modificar-los sobre la marxa, adaptant-nos als elements però sense perdre el nord, per tal d’arribar sans, estalvis i feliços al nostre destí.

Mal despertar

Microcuento presentado al concurso "Relatos en Cadena 2010-2011" (Cadena Ser y Escuela de Escritores).

Máximo 100 palabras, frase de inicio: "Esta mañana he vuelto a encontrar la tapa del váter levantada".

Mal despertar

Esta mañana he vuelto a encontrar la tapa del váter levantada, igual que cada día durante los últimos quince años. He intentado explicarle claramente, como siempre, lo mucho que odio esa insoportable manía suya. Pero ha sido inútil, inspector: con él no se puede hablar, siempre se acaba peleando. La verdad, no debería haberme gritado de aquella manera. Teniendo en cuenta que yo, a pesar de todo, le estaba preparando el desayuno, fue muy desconsiderado por su parte reprocharme que debía tener el periodo. El cuchillo jamonero se me fue de las manos, pero se pondrá bien, ¿verdad?

Aprenent a posar límits

És molt habitual sentir aquella frase que diu: "no facis als altres el que no t'agradaria que et fessin a tu". Així de simple, un principi bàsic en les relacions humanes. Però, si hi pensem amb deteniment, on queda l'altre vessant? És igual d'important respectar que fer-se respectar. No és una qüestió d'ego, sinó d'amor propi. Per tant, hauríem de tenir més en compte una altra frase, sovint oblidada: "No permetis que altres et tractin com tu mai ho faries".

Tenim tot el dret a posar els nostres límits (raonables, és clar), sempre des de la coherència i l'educació. I, en cas de ser ignorats o no sentir-nos respectats, sempre podem decidir no estar aprop de qui ens fa mal, per tal d'estalviar-nos emocions tòxiques i patiments innecessaris.

No escoltar les nostres pròpies necessitats ens aboca a una pèrdua molt gran d'autoestima, amb el perill d'acabar fets un nyap moral i emocional. Per tant, aprenem a marcar límits i expressar els nostres requeriments de forma sana, constructiva i respectuosa. Hi sortirem guanyant!