Fa més de setanta anys, una nena veia esgarrifada com la seva mare moria davant seu, víctima d'un mal cop etzibat pel seu pare alcohòlic. Aquell cop letal anava dirigit a ella: la mare es va interposar entre els dos i la va salvar a costa de la seva pròpia vida. Aleshores la nena, tot i la seva curta edat, va haver de posar-se a servir a casa dels terratinents del poble per tal de sobreviure. Posteriorment va patir una guerra i una postguerra, amb tota la seva cruesa i els tràngols que això comporta. Va passar gana, fred i tot tipus de privacions. Més endavant, ja adulta i casada, va haver d'emigrar per tal de trobar un lloc millor on obrir-se camí, ella, el marit i els dos fills, nen i nena, que van tenir. Treballant durament en les pitjors condicions i horaris, amb els salaris més baixos, poc a poc, van aconseguir sortir del pou de misèria d'on procedien i acabar portant una vida digna, senzilla i prou feliç.
A la filla d'aquesta dona li van tocar en sort unes condicions existencials força millors: sense mancances de primera necessitat, mai passà gana i sempre va tenir un sostre on aixoplugar-se. No va viure drames d'infantesa i va créixer envoltada d'amor i relativa tranquil.litat. Això sí: als catorze anys deixava l'escola, malgrat seves bones qualificacions, i es posava a treballar, primer de dependenta en una botiga, i després com a obrera en una fàbrica de suro. La seva vida ha consistit, bàsicament, en treballar, portar la casa (que ella i el seu marit s'han construït amb les seves pròpies mans) i pujar els seus fills, sense gaire temps per dedicar-se a ella mateixa ni a res més, sempre sota els dictats de la societat i complint amb allò que, en teoria, tocava fer.
Més endavant, la neta d'aquella primera dona (i filla de l'anterior) tindria una vida completament diferent: creixent sense que li faltés de res (fins i tot amb petits luxes innecessaris), jugant despreocupadament durant tota la seva infantesa, triant lliurement allò que volia estudiar, i sempre amb el suport dels seus per arribar fins allà on volgués. Gràcies a tot això, ara treballa fent una feina que li agrada i que li permet gaudir dels diners i el temps necessaris per compartir moments de qualitat amb els seus, i per dedicar-se a les seves múltiples aficions, lluny de les misèries humanes (dins del possible), feliç, en pau, sense fer esforços ni passar penúries per a aconseguir-ho.
Doncs bé: jo sóc la néta, i a dia d'avui tinc molt clar d'on vinc, quins són els meus orígens i la immensa sort que he tingut. Un salt de tres generacions no és tant, i la diferència entre la vida d'una i la de l'altra és abismal, tant que no puc ni arribar a imaginar de lluny com seria viure el que elles han passat... Em sento increïblement afortunada de ser on sóc i de poder gaudir de tot el que tinc, i no em refereixo simplement als bens materials. No dubto que, a més de la sort de néixer al lloc i al moment adequats, tot és fruït del gran esforç d'aquells que em va precedir. De la seva capacitat de lluita, de les ganes boges de tirar endavant i de voler una vida millor pels qui veníem després. L'univers (o el que sigui), de la mà d'aquestes grans persones, m'ha premiat amb moltes coses bones sense haver fet cap mèrit, i sovint em plantejo com podria tornar-li una miqueta de tot això que he rebut. Espero, algun dia, trobar la manera.
