Error humano

Microcuento presentado al concurso "Relatos en Cadena 2010-2011" (Cadena Ser y Escuela de Escritores).

Máximo 100 palabras, frase de inicio: "Rutinariamente, intercambio sus pulseras identificativas".

Error humano

Rutinariamente, intercambio sus pulseras identificativas. Qué casualidad más grande encontrarme, después de tantos años, empujando la camilla del cabronazo que me hizo la vida imposible. De camino al quirófano, lo recuerdo como si fuera ayer: "¡Pichafloja!", se burlaba siempre, y todo el instituto acabó llamándome así. Todavía puedo oír su risa bravucona resonando en las aulas... Pues a ver si le hará tanta gracia descubrir, al despertar, que en vez de quitarle las arrugas los médicos le han cortado otra cosa. Sólo lo siento por el otro paciente: tendrá un cutis de seda, pero seguirá siendo un hombre.

La trampa de la justícia

De vegades tenim la desagradable sensació que la vida és injusta, i ens veiem inevitablement envaïts per la frustració i la impotència. Però hem de ser conscients que, lamentablement, la vida és injusta per a tothom, no només per a un mateix. En aquests moments, hauríem d'intentar deixar de banda l'egoïsme habitual i aprendre a relativitzar, pel nostre propi bé.

Hi ha coses, fets, persones i situacions que no podem canviar: són com són, encara que no ens agradin. Simplement, no és a les nostres mans, no som omnipotents, ni podem tenir tots els fils sota control.

Pensem que hi ha gent que és injusta amb nosaltres, però en realitat el que succeeix és que els seus objectius, desitjos, formes de pensar i sentiments són diferents als nostres. Per tant, de vegades, quan busquen el seu propi benestar o satisfacció, poden anar en contra del nostre, involuntàriament. Així que hauríem d'assumir que no és res personal (excepte algun cas concret de mala fe, cosa que tampoc no podem controlar), sinó que cadascú mira per ell mateix, com és lògic.

En conclusió, quan no depèn de nosaltres, estarem molt més tranquils i feliços si ens treiem de sobre la xarxa de la injustícia. No ens deixem atrapar, no ens enfonsem en aquesta espiral sense fi. En aquests casos, saber deixar anar i fluir amb una actitud positiva és el millor que podem fer per viure en pau i equilibri interiors.

Acceptar-se a un mateix

Probablement tots tenim alguna faceta de nosaltres mateixos que no aprovem o que no ens agrada gaire. En certes situacions, aquesta part, normalment reprimida i amagada, surt a la llum, i quan ens n'adonem sorgeix el conflicte entre el nostre jo "ideal" i el jo real. No som com voldríem ser... Aquesta incòmoda dualitat pot derivar en una situació tensa, on nosaltres mateixos ens erigim en jutges i botxins del nostre altre jo (per dir-ho d'alguna manera).

Sovint la nostra resposta consisteix en intentar fer desaparèixer com sigui aquesta vessant no acceptada, eliminant-la per sempre. Personalment, crec que això constitueix un greu error: per molt que intentem ofegar-la, ella sempre ressorgirà amb força quan baixem les nostres defenses, potser en els moments més inesperats i inoportuns. Intentar arrencar de soca-rel les nostres facetes indesitjables no porta enlloc, només al desànim, la impotència i la frustració, sensacions totes elles molt desagradables i que no volem a les nostres vides.

Per tant, possiblement el millor camí sigui l'acceptació: estimar-se a un mateix, amb tots els defectes i totes les virtuts, canviar el nostre punt de vista i acceptar tot allò que voldríem millorar però encara es troba en vies de perfeccionament. En resum, acollir de bon grat aquesta part "gamberra" nostra que de tant en tant ens fa la guitza.

I un cop es produeixi l'acceptació, el temps posarà cada cosa al seu lloc; podrem seguir treballant sense pressions per créixer, evolucionar i polir-nos com a persones. I potser, a la llarga, aquest alter ego irritant veurà que no hi pinta res, allà, i acabarà tocant el dos per ell mateix. O tal vegada serem nosaltres, els qui descobrirem que el petit bandarra ens resulta molt més útil del què pensàvem, i no voldrem mai més que se'n vagi del nostre costat.

La tortura

Microcuento presentado al concurso "Relatos en Cadena 2010-2011" (Cadena Ser y Escuela de Escritores).

Máximo 100 palabras, frase de inicio: "Algunos lloran".

La tortura

Algunos lloran, pero la mayoría se hacen los gallitos y aguantan, con lágrimas en los ojos. Las mujeres lo llevan mejor, quizá porque están acostumbradas a sufrir desde jóvenes. Al principio me daban pena. Ver el pánico reflejado en su mirada cuando me acercaba a ellos, sabiendo lo que les esperaba, era superior a mí. Pero con el tiempo me he acostumbrado, e incluso disfruto haciéndolo: sentir su estremecimiento cuando el líquido hirviente entra en contacto con la piel, las muecas de dolor, los gritos ahogados…Y mientras tiro sin compasión de la cera, les digo: “para presumir, hay que sufrir”.

La recerca de la pau interior

Avui torno a l’atac amb el cutre-manual casolà d’autoajuda per tractar un tema que, personalment, considero molt important: la pau interior. La pau interior és aquell agradable sentiment que ens envaeix quan ens alliberem de totes les preocupacions, el patiment, el dolor, l’estrés, l’angoixa i la por, i ens dediquem a gaudir de les coses bones que ens dóna la vida. És, en definitiva, tenir la certesa que tot està bé, encara que el món que ens envolti sembli a punt d’esclatar en mil bocinets. Simplement transcendim, deixant de banda la tristesa i els maldecaps. Aleshores, la felicitat que resta és la pau.

Arribar a aquest estat de pau subjectiva no és una empresa fàcil: cal recórrer un llarg camí, feréstec i escarpat, i superar gran quantitat d’obstacles personals que ens compliquen el viatge (com, per exemple, la por al futur, els remordiments del passat, la impaciència, la rigidesa, les actituds de defensa o atac...). Cal mantenir la moral ben alta, essent conscients a cada moment que no ens hem de desanimar quan, de tant en tant, patim alguna sotragada. Això sí, sempre vigilant de no caure pel barranc de l’autocomplaença i l’egolatria.

Els inacabables conflictes interns, que sovint ens envaeixen, esgoten els nostres recursos i perdem la pau; ens quedem sense energia física, emocional i espiritual. Fets un nyap existencial, vaja. Però en aquesta cruïlla de camins, podem triar: o bé continuar batallant sens fi o agafar la via de l’alliberació i la pau interior. Triant aquesta segona opció, l’energia que anteriorment malbaratàvem lluitant, pot ser emprada ara per viure creativament, construint, en comptes de perdre el temps amb guerres autodestructives. Aleshores ens sentim al cim, amb les piles carregades, i preparats per a oferir el nostre millor jo al món i, sobretot, a nosaltres mateixos.

La bici

Hola, sóc una bici de muntanya circulant a tot drap per l'autopista en un portabicicletes del Decathlon acoblat a un Seat Ibiza. És el meu primer viatge per carretera, però ja n'estic fins els pinyons. En comptes d'arbres i camins de sorra, aquí només hi ha asfalt, camions monstruosos, cotxes i més cotxes, la majoria dels quals porten un (o més d'un) energumen alterat a dins. Vaig penosament lligada al maleter, com si fos una vulgar delinqüent... quina humiliació! No toco de rodes a terra, em tremolen les llantes i ja tinc les cadenes entumides degut a la manca de moviment. A més, em molesta el vent al manillar i, amb la velocitat, m'entren bitxos fastigosos dins dels pedals. Una tortura insuportable, vaja.

No sé què fer, tinc una dignitat, jo! I veure'm així, penjada com un trist fuet... la veritat, no m'esperava això de la meva mascota. Fins ara sempre s'havia comportat, pujava el seu descomunal cul a sobre meu i anàvem on jo volia (com ha de ser): a la muntanya, al bosc... Estic acostumada a respirar l'aire pur del camp, jo, a l'aroma embriagador de les flors (bé, de tant en tant el camp també fa olor de merda, però comparats amb aquesta pudor immunda de gasoil i fàbriques, els fems desprenen essències de pètals de rosa...). Doncs ara sembla que he perdut autoritat sobre aquesta mascota ingrata, i així he acabat: empassant més fum que una xemeneia industrial. Tinc tan mal cos que se'm regiren els plats, però aquesta desagraïda no mostra cap compassió per mi.

Sabeu què? Jo ja no puc més, me'n vaig d'aquí rodant! A veure si estirant una mica les cordes... alehop! Ja està! Sóc al terra, lliure! Ara toco el dos i me'n torno cap al bosc. El que no entenc és perquè aquests trastos de quatre rodes no paren de pitar ni les seves mascotes d'insultar-me tan grollerament. Ni perquè ara frenen tots en sec, xoquen i s'apinyen uns sobre els altres, com salvatges. Quins histèrics més estressats! Segur que, en el fons, es moren d'enveja...

Ángel caído

Microcuento presentado al concurso "Relatos en cadena 2010-2011" (Cadena Ser y Escuela de Escritores).

Máximo 100 palabras, frase de inicio: "Como los ángeles al caer el sol".

Ángel caído

Como los ángeles al caer el sol, alzó el vuelo, fundiéndose con la noche estrellada. En el comedor, el televisor emitía para nadie un sinsentido de imágenes y requiebros. Frente al aparato, el resto de él siguió ahí: sentado a la mesa, con un vaso de vino a medias en la mano y una botella vacía delante. El otro puño apretado, la mirada vidriosa perdida en el infinito, ya sin ver. Sólo quedaba la carcasa.

Comunitat modèlica

No es podia negar que aquella comunitat de veïns era una festa constant: el gos del segon primera, que es passava tot el dia sol, no parava de bordar, i quan el treien a passejar es pixava als replans de l’escala. Els veïns dels baixos es negaven en rodó a pagar la derrama per instal.lar un ascensor, mentre que els del cinquè els titllaven d’egoistes insolidaris i llençaven les escombraries d’amagat al pati de llums. La “pija-hippy” del primer segona sempre posava la música a tot drap, i casa seva era un no parar d’anades i vingudes sospitoses que la parella de iaios del segon tercera no podia tolerar. El del quart primera li fotia les banyes a la seva dona amb la veïna d’abaix, que (ningú no ho sabia), fins feia ben poc, abans de l’operació, es deia Manolo. El bricomaniàtic del tercer segona posava a funcionar el trepant cada dissabte i diumenge a les set del matí. Els nens del tercer quarta es dedicaven a fer pintades a les parets de l’escala, mentre sa mare els defensava dient que eren artistes urbans incompresos. L’envejosa egocèntrica del primer primera no suportava a la noia del quart tercera simplement perquè sí...

Les reunions de veïns eren apassionants: un no parar de crits, insults, improperis i alguna vegada fins i tot s’arribava a les mans (o a les cadires, l’objecte contundent que hi hagués més aprop).

Però tot aquesta alegria un dia es va acabar de cop: l’administrador de finques va fugir amb tots els diners, deixant un munt de deutes per pagar i a tots ben fotuts. Aleshores, units amb l’únic objectiu de trobar l’individu en qüestió, tallar-lo a rodanxes i rostir-lo a foc lent amb oli de colza, es van adonar d’una gran veritat: no hi ha res com afrontar un enemic comú per oblidar totalment qualsevol picabaralla sense importància.

El poder de l'humor

El sentit de l’humor és molt important a la vida, i una de les qualitats que més admiro en les persones. A risc d’assemblar-me perillosament a un manual d’autoajuda barat, voldria ressaltar breument els múltiples aspectes positius d’aquest valuós tret de la personalitat humana.

L’humor ens proporciona, entre d’altres, els següents beneficis: produeix endorfines, que ens causen benestar i alegria, millora la hipertensió, ajuda a no patir úlceres d’estòmac i molts altres avantatges fisiològics i físics. Ara no recordo si també millora el sistema immunitari i fa resplendir la pell, o això ho feia el sexe, però tant se val...

L’humor promou la tolerància i el perdó, ens permet ser conscients de la relativitat de les coses, desdramatitzar i respondre amb una actitud positiva davant dels reptes o situacions difícils que ens trobem tan sovint a la vida quotidiana. Evita que ens deixem encegar per les emocions negatives, ens ajuda a crear ambients relaxats i favorables i a solucionar conflictes. Ens dóna una certa flexibilitat que permet qüestionar allò obvi i seriós, treure ferro a les coses i estar més obert de mires i predisposats al canvi.

D’altra banda, l’essència de l’humor es troba també en la capacitat de riure d’un mateix. Riure d’un mateix implica que ens trobem a gust dins la nostra pell, tot i les nostres múltiples imperfeccions; que ens acceptem com a persones que poden equivocar-se i tenen limitacions. Per alguna cosa som, simplement, éssers humans.

Fer riure és difícil, molt difícil, i sovint existeix el risc inherent de ser malinterpretats i ofendre sense voler. No obstant, val la pena arriscar-s’hi... Amb una petita dosi d’humor i bona voluntat es poden fer miracles, tot i que de vegades ens trobem que no hi ha res a fer i topem de cap contra la paret. Llavors, sempre ens quedarà el consol i la pau interior d’haver-ho intentat.

Per tot això, humilment, vull donar les gràcies a aquelles persones que fan del món un lloc més agradable i feliç amb el seu bon humor. Una broma sana, un comentari divertit, una reflexió graciosa, una ironia intel.ligent, una riallada sincera, un somriure dolç... sempre seran valorats i benvinguts.

I, per acabar, una frase de Nietzsche que m’agrada molt:

“La potència intel.lectual d’un home es mesura per la dosi d’humor que és capaç d’utilitzar”.

Cosa de "meigas"

Algunes vegades (lamentablement, menys sovint del que voldríem) ens trobem enfonsats fins al coll en una situació trista, difícil i aparentment sense sortida, quan, de cop i volta, misteriosament, es soluciona tot com per art de màgia.

M’explico: un dia qualsevol, rebem un cop sense saber ni d’on baixa, ens ho pinten tot ben negre i ens preparen pel pitjor, ja que les probabilitats en contra són tan elevades que, en comparació, les possibilitats a favor resulten terriblement insignificants. Costa assimilar-ho i assumir-ho, perquè en un primer moment no ens ho volem ni creure i ens aferraríem a un clau ardent, però, poc a poc, el patiment i l’angoixa que ens envaeixen incontroladament donen lloc a un estat d’apàtica resignació. És llavors, quan ja no tenim cap esperança, quan hem acceptat a contracor l’inevitable, quan ens preparem per llençar la tovallola… és llavors que apareix aquella petita guspira, allà al fons, en la llunyania. Incrèduls i astorats, ens hi acostem per verificar que, efectivament, es tracta d’una meravellosa llum blanca al final del túnel (i, per una vegada, no és un tren que ve cap a nosaltres). Oh, sorpresa! L’alegria i l’alleujament arriben llavors a insospitades cotes històriques…

En resum: una putada existencial anuncia la seva vinguda imminent però, sense avisar, gira cua i se’n va abans d’arribar ni tan sols a posar els peus al rebedor de casa. Tal qual. Sense perquès ni coms. Sense motius. Sense explicacions. És així, i punt.

I, la veritat, jo no crec en miracles, però és que de vegades… Com dirien els gallecs: "Eu non creo nas meigas, mais habelas, hainas" ("Yo no creo en las meigas, pero haberlas, haylas"). Doncs si és per això, que n’hi hagi. I per molts anys.

Saber deixar anar

De vegades, davant de certes situacions sense sortida, hauríem de poder tancar la paradeta i passar pàgina. Les coses són com són, no com eren abans, ni com esperem que siguin en el futur, ni com nosaltres voldríem que fossin...Però, inevitablement, tendim a aferrar-nos a allò que ja no és, o, potser fins i tot, que mai ha estat, excepte a la nostra desbocada imaginació.

Hauríem de saber deixar anar, tot i que costi. Perquè aceptar el canvi sempre és difícil, i molt. El dolor que ens provoca el xoc entre la crua realitat i el nostre món il.lusori és lacerant, intens, i ens consta que no val la pena viure amb aquest neguit, però tampoc sabem com fugir-ne.

Versatilitat contra inèrcia, una lluita que es dóna a diari al nostre interior; on no hi ha vencedors ni vençuts perquè les batalles es succeeixen una vegada i una altra, inexorablement.

No puc evitar pensar que la vida seria molt més fàcil si deixéssim anar, fins veure-les desaparèixer a l'infinit, totes aquelles coses que ja no podem ni hem de portar a sobre inútilment. Com a mínim, sense aquesta càrrega tan feixuga, viatjaríem molt més lleugers d'equipatge, gaudint de tots aquells i tot allò que ens dóna ales, en comptes de perdre el temps tontament amb els llastres que, intencionadament o sense voler, ens les intenten tallar.

A la recerca d'una cambra pròpia

Fa uns anys vaig tenir la gran sort que, regal d'una bona amiga, caigués a les meves mans el llibre "Una cambra pròpia", de Virginia Woolf. Per fer-vos una breu pinzellada si no l'heu llegit, aquí us deixo la ressenya de Seix Barral:

"L'any 1928 van proposar a Virginia Woolf una sèrie de xerrades sobre el tema de la dona i la novel·la. Lluny de qualsevol dogmatisme o presumpció, Woolf va plantejar la qüestió des d'un punt de vista realista, valent i molt particular. Una pregunta: Què necessiten les dones per escriure bones novel·les? independència econòmica i personal, és a dir, "Una cambra pròpia".
Només feia nou anys que s'havia concedit el vot a la dona, i encara quedava molt de camí per fer."

Sempre m'ha agradat, la Virginia Woolf, però aquest breu assaig em va captivar especialment... A dia d'avui, no ens sorprendria gens que una dona escrivís aquestes coses (em refereixo a una part de la nostra societat, és clar. D'altres, per desgràcia, encara es troben a anys llum del text en qüestió. I no cal anar gaire lluny per adonar-se'n...). Però en el seu moment va ser un llibre contundent i trencador. Trencador de cadenes, de prejudicis i d'idees preconcebudes que apartaven la dona de qualsevol àmbit que no fos el servilisme envers a una societat patriarcal.

Personalment, crec que encara queda molt de camí per fer. Moltíssim. I no serà precisament un camí de roses. Però tot arribarà...

Aquest bloc pretén ser un espai simbòlic on compartir les petites troballes que, de tant en tant, faci a la meva cambra pròpia; i el títol no és res més que un humil homenatge a un dels meus referents més importants. Espero poder-hi abocar tant les meves reflexions i opinions personals com les històries de ficció, contes o paraules sense solta ni volta que sorgeixin de la meva imaginació, així com les cosetes que m'atreveixi a presentar a algun concurs. Crec també que em pot ajudar a posar ordre i a domar una mica la meva incorregible tendència a la dispersió.

Si us decidiu a llegir-me de tant en tant, gràcies per la vostra paciència, i des d'aquí us encoratjo a tots, homes o dones, a cercar la vostra personal i intransferible cambra pròpia.