dimecres, 2 de novembre del 2011

41 raons per no ser mare


Encara que, afortunadament, la cosa comença a canviar, a dia d'avui encara està molt assumit per la societat que la màxima aspiració d'una dona hagi de ser, per força, tenir fills. Arribades a certa edat, quan la gent considera que se't comença a "passar l'arrós" (encara que avui dia existeixin els arrossos que no es passen), les ovelles esgarriades que no seguim els dictats de les hormones perpetuadores de l'espècie som sotmeses, sense pietat, a una sèrie de preguntes i comentaris típics i tòpics sobre el tema reproductiu. Si la dona en qüestió, pel que sigui, no té parella estable, el comentari és diferent: "pobreta, no té fills perquè encara no ha trobat el pare..." (és clar, com si les dones soles no poguessin ser mares, si així ho volguessin). Però, un cop estàs en parella, sembla que el següent pas sigui, obligatòriament, prenyar-se i tenir fills.

No es pot dir mai "d'aquesta birra no en beuré", però, personalment, no penso tenir fills. Aquí us deixo unes quantes raons per les quals, jo, en plena possessió de les meves facultats, he decidit no ser mare. Espero que no s'ofengui ningú ni pretenc ferir cap susceptibilitat, que consti que la postura contrària em sembla molt respectable (encara que no la comparteixi gens). Això, simplement, és la meva opinió personal (i, en algun cas, una mica exagerada per donar un toc d'humor a la cosa).

Així doncs, i sense que estigui enumerat per ordre d'importància, no vull tenir fills per...

1) Perquè necessito dormir (i dormir bé) per viure, m'encanta fer-ho i vull continuar fent-ho.
2) Perquè em fa fàstic haver de canviar bolquers pudents cada cinc minuts.
3) Perquè no vull acabar metamorfosejada en un parell de carmanyoles ambulats primer ni en un caixer automàtic de crèdit il.limitat (sense interessos) després.
4) Perquè hi ha superpoblació mundial i no voldria contribuir a empitjorar la trista situació...
5) Perquè, sempre que puc, m'agrada fer el que vull i no "el que toca".
6) Perquè, donada la meva tendència innata a les fixacions, no vull acabar tornant-me una obsessa monotemàtica que taladri a tothom sense compassió.
7) Perquè la meva vida encara no és tan avorrida com per posar-me a parir per omplir-la.
8)Perquè sóc una egoista que només vol gaudir de la vida i passar-s'ho el màxim de bé aquests quatre dies que estem de pas (ves tu, quin gran pecat...).
9) Perquè no tinc temps.
10) Perquè no tinc paciència.
11) Perquè no en tinc ganes.
12) Perquè no em ve gens de gust inflar-me durant nou mesos com una pilota de platja per acabar, segons el cas:
a) explotant per cert orifici que, la veritat, té unes funcions molt més divertides com a canal d'entrada que de sortida.
b) essent oberta en canal per fer sortir "l'alien" en qüestió.
13) Perquè no vull agafar una depressió de cavall després de parir.
14) Perquè les meves hormones ja em juguen prou males passades en condicions normals com per dona'ls-hi encara més poder sobre la meva pobra i indefensa persona.
15) Per deformació professional: estic acostumada a manipular i amplificar el DNA segons la meva conveniència. No penso deixar que es canviin les tornes i que el meu DNA em manipuli a mi per tal d'escampar-se i perpetuar-se pel món al seu aire. Faltaria més!
16) Perquè no em veig capaç de fer-me responsable d'algú a qui, força sovint, veuria com a un igual...
17) Perquè m'agrada viure la meva pel.lícula, i no penso cedir el protagonisme a una perllongació de mi mateixa sobre la qual abocar totes les meves expectatives frustrades.
18) Perquè no vull tenir dependència emocional total durant la resta de la meva vida amb ningú.
19) Perquè per experimentar l'amor incondicional ja tinc les meves dues gates.
20) Perquè em fa molt de pal.
21) Perquè sóc addicta al gimnàs i vull continuar anant-hi quan vulgui i les hores que vulgui (annex: aplicable igualment a la bici, el senderisme i altres...).
22) Perquè no crec que el sentit de la meva vida sigui la maternitat.
23) Perquè només tolero bé els nens en dosis homeopàtiques, molt reduïdes.
24) Perquè no vull canviar els viatges pel món per viatges als parcs infantils.
25) Perquè, per molt que me l'estimi, no vull acabar assemblant-me a la meva mare més del que ja ho faig. Si algun dia m'enxampo a mi mateixa dient alguna cosa com: "Surts així? Vas molt fresca, agafa alguna jaqueteta..." em tallo les venes.
26) Perquè escriure llibres i plantar arbres em resulta molt més atractiu que criar nens.
27) Perquè em fan molta grima els pallassos i no suportaria haver-los d'aguantar gaire sovint.
28) Perquè, quan sigui una vella xaruca (si arribo), prefereixo anar-me'n a l'asil que forçar a algú a cuidar-me amb l'argument que, sinó, seria un mal fill.
29) Perquè no necessito, en un futur, tirar-li en cara a ningú les coses que he fet per ell ni tot el que m'ha d'agraïr, quan realment no hi ha res que agraïr.
30) Perquè, tal com està el món, em sabria greu portar-hi algú a que es mengi els marrons que nosaltres li hem deixat.
31) Perquè els nens disparen els meus nivells d'estrés fins a xifres estratosfèriques.
32) Perquè no sé ensenyar, sóc molt poc didàctica...
33)Perquè vull ser lliure (relativament, tant com em permetin els grillets de la societat).
34) Perquè el meu instint maternal és nul o, encara pitjor, estic en xifres negatives.
35) Perquè, de tant en tant, m'agrada improvitzar, i vull continuar fent-ho.
36) Perquè vull seguir gaudint dels meus preuats moments de soledat, pau i tranquil.litat.
37) Perquè no vull limitar-me a ser, per sobre de tot, mare.
38) Perquè no em surt dels ovaris (mai millor dit).
39) Perquè m'agrada buscar el meu propi camí, encara que estigui ocult entre la malesa i acabi amb esgarrinxades a la pell, en comptes de seguir la via més trillada i transitada.
40) Perquè no em vull passar nou mesos (o més) sense tastar l'alcohol (ni, en alguns casos, el pernil... uuuuff!!!).
41) Perquè NO. I punt.


diumenge, 30 d’octubre del 2011

Reflexiones en un día gris

No hay nada peor que una hoja en blanco. Siempre he sido una fiel amante de los libros de todo tipo: novela, cuento, ensayo, cómic, teatro, poesía... Y los he leído de casi cualquier género: terror, policíaco, fantasía, humor, ciencia-ficción, históricos, autoayuda, filosóficos, prácticos... incluso la infumable novela romántica ha caído alguna vez en mis incautas manos (todos cometemos errores...). Si no tuviera nada más a mano, me leería hasta los prospectos de los medicamentos o las instrucciones traducidas del chino de cualquier aparatejo que haya por casa. Así que no puedo negar que la lectura ha sido siempre una de mis grandes pasiones, por no decir la más importante de todas, junto con (o, quizá, asociada a) las ganas de aprender cosas nuevas.

Visto lo visto, un reto que siempre me he planteado es el de dar el salto de simple espectadora de las obras surgidas de la imaginación de los demás, a hacer mis propios intentos literarios. Pasar de receptor a emisor. Transmitir (o intentarlo, al menos) alguna cosa que conecte con alguien, igual que tantas veces me he sentido conectada con las palabras o inmersa en la historia de otros. A veces escribo algún microrrelato, también anécdotas graciosas (al menos pretenden serlo) en un blog, y articulillos para la web del Jueves. Pero nunca he pasado de ahí, y la verdad es que ni siquiera lo considero auténtica “escritura”... Una buena recopilación de relatos, algún esbozo de novela... no he hecho nada de eso, todavía (y, posiblemente, nunca lo haga).

No dejo de pensar que lo único necesario para escribir es eso: ponerse a escribir. Practicar, aplicarse una disciplina y crear algo, lo que sea. Juguetear con las técnicas narrativas, las herramientas y los recursos literarios. Ir probando, tantear el terreno, reestructurar, cambiar, eliminar, añadir, retocar, pulir, afinar, decorar, vestir, limar, maquillar, moldear... Pero, por mucho que le dé vueltas, no encuentro la manera de ponerme manos a la obra. Me faltan las ideas, me falta la forma, me falta el estilo. Me falta el qué, quién, cómo, dónde, cuándo y porqué. Doy vueltas en círculo sobre una obsesión y no hay manera de salir de ahí. A veces me siento como un animal salvaje encerrado en una jaula minúscula, entre barrotes, sin forma de escapar.

Yo misma me autolimito para no hacerlo: supongo que el miedo al fracaso o la falta de confianza en mi capacidad, junto con un exceso de perfeccionismo, son los lastres más grandes que me impiden avanzar, o, por lo menos, empezar. La verdad es que no sé qué hacer: si aceptar de una vez mi papel de lectora pasiva y abandonar, o insistir en el intento. Pero el hecho es que el tiempo pasa y no escribo nada... y eso me pesa, pero tampoco me veo capaz de hacer nada para cambiarlo. Estoy bloqueada, completamente bloqueada. ¿Seré siempre una parásita de las letras de otros? ¿Tendré que conformarme con absorber lo que los demás transmiten? ¿Un escritor nace o se hace? Está claro que yo no he nacido con un don mágico que me permita plasmar en palabras un montón de ideas geniales... ¿Será cuestión de práctica, constancia y perseverancia? Ojalá tuviera la respuesta a todos estos interrogantes, pero no la tengo. La triste realidad es que no tengo ni puñetera idea de qué hacer, y eso me angustia. Angustia existencial, vital, de echar de menos algo que nunca ha existido, y que probablemente nunca existirá si no consigo derrotar a mi peor enemiga: yo misma. Ni más ni menos.

dimarts, 26 de juliol del 2011

Generacions

Fa més de setanta anys, una nena veia esgarrifada com la seva mare moria davant seu, víctima d'un mal cop etzibat pel seu pare alcohòlic. Aquell cop letal anava dirigit a ella: la mare es va interposar entre els dos i la va salvar a costa de la seva pròpia vida. Aleshores la nena, tot i la seva curta edat, va haver de posar-se a servir a casa dels terratinents del poble per tal de sobreviure. Posteriorment va patir una guerra i una postguerra, amb tota la seva cruesa i els tràngols que això comporta. Va passar gana, fred i tot tipus de privacions. Més endavant, ja adulta i casada, va haver d'emigrar per tal de trobar un lloc millor on obrir-se camí, ella, el marit i els dos fills, nen i nena, que van tenir. Treballant durament en les pitjors condicions i horaris, amb els salaris més baixos, poc a poc, van aconseguir sortir del pou de misèria d'on procedien i acabar portant una vida digna, senzilla i prou feliç.

A la filla d'aquesta dona li van tocar en sort unes condicions existencials força millors: sense mancances de primera necessitat, mai passà gana i sempre va tenir un sostre on aixoplugar-se. No va viure drames d'infantesa i va créixer envoltada d'amor i relativa tranquil.litat. Això sí: als catorze anys deixava l'escola, malgrat seves bones qualificacions, i es posava a treballar, primer de dependenta en una botiga, i després com a obrera en una fàbrica de suro. La seva vida ha consistit, bàsicament, en treballar, portar la casa (que ella i el seu marit s'han construït amb les seves pròpies mans) i pujar els seus fills, sense gaire temps per dedicar-se a ella mateixa ni a res més, sempre sota els dictats de la societat i complint amb allò que, en teoria, tocava fer.

Més endavant, la neta d'aquella primera dona (i filla de l'anterior) tindria una vida completament diferent: creixent sense que li faltés de res (fins i tot amb petits luxes innecessaris), jugant despreocupadament durant tota la seva infantesa, triant lliurement allò que volia estudiar, i sempre amb el suport dels seus per arribar fins allà on volgués. Gràcies a tot això, ara treballa fent una feina que li agrada i que li permet gaudir dels diners i el temps necessaris per compartir moments de qualitat amb els seus, i per dedicar-se a les seves múltiples aficions, lluny de les misèries humanes (dins del possible), feliç, en pau, sense fer esforços ni passar penúries per a aconseguir-ho.

Doncs bé: jo sóc la néta, i a dia d'avui tinc molt clar d'on vinc, quins són els meus orígens i la immensa sort que he tingut. Un salt de tres generacions no és tant, i la diferència entre la vida d'una i la de l'altra és abismal, tant que no puc ni arribar a imaginar de lluny com seria viure el que elles han passat... Em sento increïblement afortunada de ser on sóc i de poder gaudir de tot el que tinc, i no em refereixo simplement als bens materials. No dubto que, a més de la sort de néixer al lloc i al moment adequats, tot és fruït del gran esforç d'aquells que em va precedir. De la seva capacitat de lluita, de les ganes boges de tirar endavant i de voler una vida millor pels qui veníem després. L'univers (o el que sigui), de la mà d'aquestes grans persones, m'ha premiat amb moltes coses bones sense haver fet cap mèrit, i sovint em plantejo com podria tornar-li una miqueta de tot això que he rebut. Espero, algun dia, trobar la manera.

dimarts, 28 de juny del 2011

El experimento


Relato corto de ciencia ficción publicado en el número 16 de la revista "Redes para la ciencia", semana del 20 de junio de 2011.
(clicar sobre la imagen para verlo ampliado)

dijous, 23 de juny del 2011

Flow


De vegades, quan estem plenament immersos en la realització d'alguna activitat que ens agrada molt, es dóna el fenomen següent: sembla que el temps s'aturi, però, alhora, passa volant. Es perd totalment la noció del temps i el sentit de la realitat, i és a posteriori que ens n'adonem del que havíem estat gaudint durant aquella estona.

Són aquells instants màgics durant els quals tot és perfecte, el món flueix i nosaltres amb ell, fusionats amb el tot. Tot i un, un i tot. Moments de pau, calma i felicitat absolutes. La concentració i atenció plenes ens fan oblidar el nostre propi jo, fonent-nos amb la natura, amb l'entorn, amb el cosmos. Fluint...

Aquests moments de connexió total amb l'univers, o, paradoxalment, de desconnexió de l'ego i tots els problemes, són dels que més ens omplen. Per tant, potser cadascú hauria de buscar la seva manera personal de fluir més sovint. O, fins i tot, intentar incorporar-ho sempre que es pugui a tot el que fem durant la nostra vida quotidiana. El sentiment de gratitud i la pau interior que ens embolcallen feliçment després d'una estona fluint no tenen preu, així que val la pena intentar-ho!

dijous, 16 de juny del 2011

La tirania de la bellesa

S'acosta l'estiu i, una vegada més, me n'adono de la pressió constant a la qual ens sotmeten, sense pietat, la societat en general i els mitjans de comunicació en particular: segons sembla, hauríem de tenir tots un físic envejable. El món (i ja s'encarreguen ells de proclamar-ho als quatre vents) és ple de cremes antiarrugues o reafirmants, potingues per aprimar-se miraculosament, dietes-llampec, productes dietètics per deixar de menjar, aparells per fer exercici sense fer exercici, cremes per bronzejar-se sense prendre el sol, clíniques on fer-se cirurgies estètiques de tota mena, maquillatges de tot tipus, tractaments facials, corporals, sostens anti-llei de la gravetat, pròtesis, faixes... i així fins a l'infinit.

Pertot arreu ens recorden, a qualsevol hora, que hauríem de tenir un físic determinat: un cos sense un gram de greix, un rostre sense arrugues, un somriure perfecte i unes formes, mides i línies marcades per la moda. No ens hauríem d'atrevir ni a sortir de casa sense les mil i una cremes anticel.lulítiques o reafirmants posades, i la cara plena de pot, més pintades que una paret per aparentar allò que no som, i vestides amb els modelets adequats, per suposat, després d'una sessió d'exercici inhumana amb els aparells més sofisticats i havent dinat una trista fulla d'api. Per desgràcia, la bellesa exterior i l'aparença semblen ser el que més es valora avui dia.

En canvi, ningú diu res de millorar els nostres cervells, o d'estilitzar la ment per arribar a una major obertura de mires, o de cultivar el nostre nivell de cultura general fent-lo cada vegada un xic més ric, o de treballar i desenvolupar els múltiples tipus d'intel.ligències que tots, en menor o major grau, posseïm. L'única referència a alguna cosa dissenyada a efectes de cuidar el cervell va ser, al seu moment, el videojoc "Brain Training"; però, en la meva opinió, allò era un simple mecanisme comercial per tal d'ampliar el radi d'acció a qui poder encolomar una Nintendo DS. Apart d'això, poca cosa més podem trobar... De tant en tant alguna campanya a favor de la lectura, i para de comptar.

Tenir un bon físic està molt bé i, certament, és necessari cuidar el propi cos en benefici de la nostra salut física i mental. No obstant, tampoc haurien de martiritzar-nos d'aquesta manera, ni fer-nos creure que és l'única cosa important a la vida, deixant de banda la resta. Cadascú és com és, i ens haurien de permetre estimar-nos i acceptar-nos a nosaltres mateixos, en comptes de fomentar l'aparició de múltiples complexes i d'una perillosa pèrdua d'autoestima en qui no segueix els cànons estipulats. Està vist que, mentre un sigui guapo/a, no importa si resulta ser un imbècil integral sense cap criteri, o si viu a la parra sense adonar-se'n de la missa la meitat, o si no té ni els coneixements bàsics que li permetran enriquir-se i millorar com a persona.

M'indigna que, per desgràcia, tot funcioni a base de façana. Als "guapos" se'ls perdona tot, encara que després resultin ser uns egòlatres manipuladors insuportables sense ni un bri de sentit comú. I la resta, es tindrà en compte algun dia? Quan desenvoluparan la cirurgia per extirpar idees obsoletes, ràncies i perilloses de la ment de segons quins elements? Per quan, la crema amb antioxidants cerebrals? Per quan, el culturitzador antitonteria? I els implants de criteri propi, empatia i intel·ligència emocional? I la dieta per engreixar equilibradament la ment a base de coneixements? Sospito que ja puc esperar asseguda...


divendres, 3 de juny del 2011

Dilemes


Tots ens hem trobat alguna vegada amb el dilema moral de seguir els nostres principis i desitjos personals o bé cedir a les peticions dels altres (explícites o no) per tal de fer-los feliços. La situació pot ser més o menys complicada o important, però la base del conflicte és sempre la tria entre aquestes dues opcions. És llavors quan es produeix una desagradable lluita interna entre el desig de proporcionar un benestar als nostres éssers estimats i la set de fidelitat a nosaltres mateixos.


En aquest cas, crec que s’hauria de sospesar el cost del sacrifici que ens suposa renunciar als nostres principis respecte dels beneficis obtinguts amb aquesta concessió. Com sempre, es tracta d’una qüestió d’equilibri. Si ens deixem portar en tot moment pel propi egoisme, argumentant ser fidels a nosaltres mateixos, acabarem pagant les conseqüències de la manca d’empatia. D’altra banda, cedir sempre als desitjos aliens ens abocaria irremeiablement a una traïció de la nostra essència i autenticitat, amb la conseqüent sensació d’asfíxia i manca de llibertat. Cal buscar, doncs, dins nostre, i triar en cada cas concret l’opció que ens proporcioni més tranquil.litat i pau interior.


Seria com pilotar un veler: no és bo dur un rumb fix i inalterable, ja que cal flexibilitat per poder esquivar les tempestes i per buscar terra ferma quan ens resulti necessari. Però, d’altra banda, tampoc podem navegar simplement deixant-nos arrossegar pel vent, per les corrents ni per la resta d’elements externs sense solta ni volta, ja que això no ens portaria enlloc (o, pitjor encara, potser ens farà estavellar-nos contra les roques o embarrancar). Per tant, estaria bé seguir un full de ruta i un rumb determinats, i, alhora, saber modificar-los sobre la marxa, adaptant-nos als elements però sense perdre el nord, per tal d’arribar sans, estalvis i feliços al nostre destí.

dijous, 2 de juny del 2011

Mal despertar

Microcuento presentado al concurso "Relatos en Cadena 2010-2011" (Cadena Ser y Escuela de Escritores).
Máximo 100 palabras, frase de inicio: "Esta mañana he vuelto a encontrar la tapa del váter levantada".

Mal despertar


Esta mañana he vuelto a encontrar la tapa del váter levantada, igual que cada día durante los últimos quince años. He intentado explicarle claramente, como siempre, lo mucho que odio esa insoportable manía suya. Pero ha sido inútil, inspector: con él no se puede hablar, siempre se acaba peleando. La verdad, no debería haberme gritado de aquella manera. Teniendo en cuenta que yo, a pesar de todo, le estaba preparando el desayuno, fue muy desconsiderado por su parte reprocharme que debía tener el periodo. El cuchillo jamonero se me fue de las manos, pero se pondrá bien, ¿verdad?

dimecres, 1 de juny del 2011

Aprenent a posar límits


És molt habitual sentir aquella frase que diu: "no facis als altres el que no t'agradaria que et fessin a tu". Així de simple, un principi bàsic en les relacions humanes. Però, si hi pensem amb deteniment, on queda l'altre vessant? És igual d'important respectar que fer-se respectar. No és una qüestió d'ego, sinó d'amor propi. Per tant, hauríem de tenir més en compte una altra frase, sovint oblidada: "No permetis que altres et tractin com tu mai ho faries".


Tenim tot el dret a posar els nostres límits (raonables, és clar), sempre des de la coherència i l'educació. I, en cas de ser ignorats o no sentir-nos respectats, sempre podem decidir no estar aprop de qui ens fa mal, per tal d'estalviar-nos emocions tòxiques i patiments innecessaris.


No escoltar les nostres pròpies necessitats ens aboca a una pèrdua molt gran d'autoestima, amb el perill d'acabar fets un nyap moral i emocional. Per tant, aprenem a marcar límits i expressar els nostres requeriments de forma sana, constructiva i respectuosa. Hi sortirem guanyant!

dimarts, 31 de maig del 2011

Error humano

Microcuento presentado al concurso "Relatos en Cadena 2010-2011" (Cadena Ser y Escuela de Escritores).
Máximo 100 palabras, frase de inicio: "Rutinariamente, intercambio sus pulseras identificativas".

Error humano



Rutinariamente, intercambio sus pulseras identificativas. Qué casualidad más grande encontrarme, después de tantos años, empujando la camilla del cabronazo que me hizo la vida imposible. De camino al quirófano, lo recuerdo como si fuera ayer: "¡Pichafloja!", se burlaba siempre, y todo el instituto acabó llamándome así. Todavía puedo oír su risa bravucona resonando en las aulas... Pues a ver si le hará tanta gracia descubrir, al despertar, que en vez de quitarle las arrugas los médicos le han cortado otra cosa. Sólo lo siento por el otro paciente: tendrá un cutis de seda, pero seguirá siendo un hombre.

dilluns, 30 de maig del 2011

La trampa de la justícia


De vegades tenim la desagradable sensació que la vida és injusta, i ens veiem inevitablement envaïts per la frustració i la impotència. Però hem de ser conscients que, lamentablement, la vida és injusta per a tothom, no només per a un mateix. En aquests moments, hauríem d'intentar deixar de banda l'egoïsme habitual i aprendre a relativitzar, pel nostre propi bé.


Hi ha coses, fets, persones i situacions que no podem canviar: són com són, encara que no ens agradin. Simplement, no és a les nostres mans, no som omnipotents, ni podem tenir tots els fils sota control.


Pensem que hi ha gent que és injusta amb nosaltres, però en realitat el que succeeix és que els seus objectius, desitjos, formes de pensar i sentiments són diferents als nostres. Per tant, de vegades, quan busquen el seu propi benestar o satisfacció, poden anar en contra del nostre, involuntàriament. Així que hauríem d'assumir que no és res personal (excepte algun cas concret de mala fe, cosa que tampoc no podem controlar), sinó que cadascú mira per ell mateix, com és lògic.


En conclusió, quan no depèn de nosaltres, estarem molt més tranquils i feliços si ens treiem de sobre la xarxa de la injustícia. No ens deixem atrapar, no ens enfonsem en aquesta espiral sense fi. En aquests casos, saber deixar anar i fluir amb una actitud positiva és el millor que podem fer per viure en pau i equilibri interiors.

diumenge, 22 de maig del 2011

Acceptar-se a un mateix


Probablement tots tenim alguna faceta de nosaltres mateixos que no aprovem o que no ens agrada gaire. En certes situacions, aquesta part, normalment reprimida i amagada, surt a la llum, i quan ens n'adonem sorgeix el conflicte entre el nostre jo "ideal" i el jo real. No som com voldríem ser... Aquesta incòmoda dualitat pot derivar en una situació tensa, on nosaltres mateixos ens erigim en jutges i botxins del nostre altre jo (per dir-ho d'alguna manera).

Sovint la nostra resposta consisteix en intentar fer desaparèixer com sigui aquesta vessant no acceptada, eliminant-la per sempre. Personalment, crec que això constitueix un greu error: per molt que intentem ofegar-la, ella sempre ressorgirà amb força quan baixem les nostres defenses, potser en els moments més inesperats i inoportuns. Intentar arrencar de soca-rel les nostres facetes indesitjables no porta enlloc, només al desànim, la impotència i la frustració, sensacions totes elles molt desagradables i que no volem a les nostres vides.

Per tant, possiblement el millor camí sigui l'acceptació: estimar-se a un mateix, amb tots els defectes i totes les virtuts, canviar el nostre punt de vista i acceptar tot allò que voldríem millorar però encara es troba en vies de perfeccionament. En resum, acollir de bon grat aquesta part "gamberra" nostra que de tant en tant ens fa la guitza.

I un cop es produeixi l'acceptació, el temps posarà cada cosa al seu lloc; podrem seguir treballant sense pressions per créixer, evolucionar i polir-nos com a persones. I potser, a la llarga, aquest alter ego irritant veurà que no hi pinta res, allà, i acabarà tocant el dos per ell mateix. O tal vegada serem nosaltres, els qui descobrirem que el petit bandarra ens resulta molt més útil del què pensàvem, i no voldrem mai més que se'n vagi del nostre costat.

dissabte, 21 de maig del 2011

La tortura

Microcuento presentado al concurso "Relatos en Cadena 2010-2011" (Cadena Ser y Escuela de Escritores).
Máximo 100 palabras, frase de inicio: "Algunos lloran".

La tortura



Algunos lloran, pero la mayoría se hacen los gallitos y aguantan, con lágrimas en los ojos. Las mujeres lo llevan mejor, quizá porque están acostumbradas a sufrir desde jóvenes. Al principio me daban pena. Ver el pánico reflejado en su mirada cuando me acercaba a ellos, sabiendo lo que les esperaba, era superior a mí. Pero con el tiempo me he acostumbrado, e incluso disfruto haciéndolo: sentir su estremecimiento cuando el líquido hirviente entra en contacto con la piel, las muecas de dolor, los gritos ahogados…Y mientras tiro sin compasión de la cera, les digo: “para presumir, hay que sufrir”.

divendres, 20 de maig del 2011

La recerca de la pau interior


Avui torno a l’atac amb el cutre-manual casolà d’autoajuda per tractar un tema que, personalment, considero molt important: la pau interior. La pau interior és aquell agradable sentiment que ens envaeix quan ens alliberem de totes les preocupacions, el patiment, el dolor, l’estrés, l’angoixa i la por, i ens dediquem a gaudir de les coses bones que ens dóna la vida. És, en definitiva, tenir la certesa que tot està bé, encara que el món que ens envolti sembli a punt d’esclatar en mil bocinets. Simplement transcendim, deixant de banda la tristesa i els maldecaps. Aleshores, la felicitat que resta és la pau.


Arribar a aquest estat de pau subjectiva no és una empresa fàcil: cal recórrer un llarg camí, feréstec i escarpat, i superar gran quantitat d’obstacles personals que ens compliquen el viatge (com, per exemple, la por al futur, els remordiments del passat, la impaciència, la rigidesa, les actituds de defensa o atac...). Cal mantenir la moral ben alta, essent conscients a cada moment que no ens hem de desanimar quan, de tant en tant, patim alguna sotragada. Això sí, sempre vigilant de no caure pel barranc de l’autocomplaença i l’egolatria.


Els inacabables conflictes interns, que sovint ens envaeixen, esgoten els nostres recursos i perdem la pau; ens quedem sense energia física, emocional i espiritual. Fets un nyap existencial, vaja. Però en aquesta cruïlla de camins, podem triar: o bé continuar batallant sens fi o agafar la via de l’alliberació i la pau interior. Triant aquesta segona opció, l’energia que anteriorment malbaratàvem lluitant, pot ser emprada ara per viure creativament, construint, en comptes de perdre el temps amb guerres autodestructives. Aleshores ens sentim al cim, amb les piles carregades, i preparats per a oferir el nostre millor jo al món i, sobretot, a nosaltres mateixos.


dijous, 19 de maig del 2011

La bici


Hola, sóc una bici de muntanya circulant a tot drap per l'autopista en un portabicicletes del Decathlon acoblat a un Seat Ibiza. És el meu primer viatge per carretera, però ja n'estic fins els pinyons. En comptes d'arbres i camins de sorra, aquí només hi ha asfalt, camions monstruosos, cotxes i més cotxes, la majoria dels quals porten un (o més d'un) energumen alterat a dins. Vaig penosament lligada al maleter, com si fos una vulgar delinqüent... quina humiliació! No toco de rodes a terra, em tremolen les llantes i ja tinc les cadenes entumides degut a la manca de moviment. A més, em molesta el vent al manillar i, amb la velocitat, m'entren bitxos fastigosos dins dels pedals. Una tortura insuportable, vaja.


No sé què fer, tinc una dignitat, jo! I veure'm així, penjada com un trist fuet... la veritat, no m'esperava això de la meva mascota. Fins ara sempre s'havia comportat, pujava el seu descomunal cul a sobre meu i anàvem on jo volia (com ha de ser): a la muntanya, al bosc... Estic acostumada a respirar l'aire pur del camp, jo, a l'aroma embriagador de les flors (bé, de tant en tant el camp també fa olor de merda, però comparats amb aquesta pudor immunda de gasoil i fàbriques, els fems desprenen essències de pètals de rosa...). Doncs ara sembla que he perdut autoritat sobre aquesta mascota ingrata, i així he acabat: empassant més fum que una xemeneia industrial. Tinc tan mal cos que se'm regiren els plats, però aquesta desagraïda no mostra cap compassió per mi.


Sabeu què? Jo ja no puc més, me'n vaig d'aquí rodant! A veure si estirant una mica les cordes... alehop! Ja està! Sóc al terra, lliure! Ara toco el dos i me'n torno cap al bosc. El que no entenc és perquè aquests trastos de quatre rodes no paren de pitar ni les seves mascotes d'insultar-me tan grollerament. Ni perquè ara frenen tots en sec, xoquen i s'apinyen uns sobre els altres, com salvatges. Quins histèrics més estressats! Segur que, en el fons, es moren d'enveja...


dimecres, 18 de maig del 2011

Ángel caído

Microcuento presentado al concurso "Relatos en cadena 2010-2011" (Cadena Ser y Escuela de Escritores).
Máximo 100 palabras, frase de inicio: "Como los ángeles al caer el sol".

Ángel caído



Como los ángeles al caer el sol, alzó el vuelo, fundiéndose con la noche estrellada. En el comedor, el televisor emitía para nadie un sinsentido de imágenes y requiebros. Frente al aparato, el resto de él siguió ahí: sentado a la mesa, con un vaso de vino a medias en la mano y una botella vacía delante. El otro puño apretado, la mirada vidriosa perdida en el infinito, ya sin ver. Sólo quedaba la carcasa.



dimarts, 17 de maig del 2011

Comunitat modèlica


No es podia negar que aquella comunitat de veïns era una festa constant: el gos del segon primera, que es passava tot el dia sol, no parava de bordar, i quan el treien a passejar es pixava als replans de l’escala. Els veïns dels baixos es negaven en rodó a pagar la derrama per instal.lar un ascensor, mentre que els del cinquè els titllaven d’egoistes insolidaris i llençaven les escombraries d’amagat al pati de llums. La “pija-hippy” del primer segona sempre posava la música a tot drap, i casa seva era un no parar d’anades i vingudes sospitoses que la parella de iaios del segon tercera no podia tolerar. El del quart primera li fotia les banyes a la seva dona amb la veïna d’abaix, que (ningú no ho sabia), fins feia ben poc, abans de l’operació, es deia Manolo. El bricomaniàtic del tercer segona posava a funcionar el trepant cada dissabte i diumenge a les set del matí. Els nens del tercer quarta es dedicaven a fer pintades a les parets de l’escala, mentre sa mare els defensava dient que eren artistes urbans incompresos. L’envejosa egocèntrica del primer primera no suportava a la noia del quart tercera simplement perquè sí...


Les reunions de veïns eren apassionants: un no parar de crits, insults, improperis i alguna vegada fins i tot s’arribava a les mans (o a les cadires, l’objecte contundent que hi hagués més aprop).


Però tot aquesta alegria un dia es va acabar de cop: l’administrador de finques va fugir amb tots els diners, deixant un munt de deutes per pagar i a tots ben fotuts. Aleshores, units amb l’únic objectiu de trobar l’individu en qüestió, tallar-lo a rodanxes i rostir-lo a foc lent amb oli de colza, es van adonar d’una gran veritat: no hi ha res com afrontar un enemic comú per oblidar totalment qualsevol picabaralla sense importància.

El poder de l'humor


El sentit de l’humor és molt important a la vida, i una de les qualitats que més admiro en les persones. A risc d’assemblar-me perillosament a un manual d’autoajuda barat, voldria ressaltar breument els múltiples aspectes positius d’aquest valuós tret de la personalitat humana.


L’humor ens proporciona, entre d’altres, els següents beneficis: produeix endorfines, que ens causen benestar i alegria, millora la hipertensió, ajuda a no patir úlceres d’estòmac i molts altres avantatges fisiològics i físics. Ara no recordo si també millora el sistema immunitari i fa resplendir la pell, o això ho feia el sexe, però tant se val...


L’humor promou la tolerància i el perdó, ens permet ser conscients de la relativitat de les coses, desdramatitzar i respondre amb una actitud positiva davant dels reptes o situacions difícils que ens trobem tan sovint a la vida quotidiana. Evita que ens deixem encegar per les emocions negatives, ens ajuda a crear ambients relaxats i favorables i a solucionar conflictes. Ens dóna una certa flexibilitat que permet qüestionar allò obvi i seriós, treure ferro a les coses i estar més obert de mires i predisposats al canvi.


D’altra banda, l’essència de l’humor es troba també en la capacitat de riure d’un mateix. Riure d’un mateix implica que ens trobem a gust dins la nostra pell, tot i les nostres múltiples imperfeccions; que ens acceptem com a persones que poden equivocar-se i tenen limitacions. Per alguna cosa som, simplement, éssers humans.


Fer riure és difícil, molt difícil, i sovint existeix el risc inherent de ser malinterpretats i ofendre sense voler. No obstant, val la pena arriscar-s’hi... Amb una petita dosi d’humor i bona voluntat es poden fer miracles, tot i que de vegades ens trobem que no hi ha res a fer i topem de cap contra la paret. Llavors, sempre ens quedarà el consol i la pau interior d’haver-ho intentat.


Per tot això, humilment, vull donar les gràcies a aquelles persones que fan del món un lloc més agradable i feliç amb el seu bon humor. Una broma sana, un comentari divertit, una reflexió graciosa, una ironia intel.ligent, una riallada sincera, un somriure dolç... sempre seran valorats i benvinguts.


I, per acabar, una frase de Nietzsche que m’agrada molt:


“La potència intel.lectual d’un home es mesura per la dosi d’humor que és capaç d’utilitzar”.



Cosa de "meigas"


Algunes vegades (lamentablement, menys sovint del que voldríem) ens trobem enfonsats fins al coll en una situació trista, difícil i aparentment sense sortida, quan, de cop i volta, misteriosament, es soluciona tot com per art de màgia.


M’explico: un dia qualsevol, rebem un cop sense saber ni d’on baixa, ens ho pinten tot ben negre i ens preparen pel pitjor, ja que les probabilitats en contra són tan elevades que, en comparació, les possibilitats a favor resulten terriblement insignificants. Costa assimilar-ho i assumir-ho, perquè en un primer moment no ens ho volem ni creure i ens aferraríem a un clau ardent, però, poc a poc, el patiment i l’angoixa que ens envaeixen incontroladament donen lloc a un estat d’apàtica resignació. És llavors, quan ja no tenim cap esperança, quan hem acceptat a contracor l’inevitable, quan ens preparem per llençar la tovallola… és llavors que apareix aquella petita guspira, allà al fons, en la llunyania. Incrèduls i astorats, ens hi acostem per verificar que, efectivament, es tracta d’una meravellosa llum blanca al final del túnel (i, per una vegada, no és un tren que ve cap a nosaltres). Oh, sorpresa! L’alegria i l’alleujament arriben llavors a insospitades cotes històriques…


En resum: una putada existencial anuncia la seva vinguda imminent però, sense avisar, gira cua i se’n va abans d’arribar ni tan sols a posar els peus al rebedor de casa. Tal qual. Sense perquès ni coms. Sense motius. Sense explicacions. És així, i punt.


I, la veritat, jo no crec en miracles, però és que de vegades… Com dirien els gallecs: "Eu non creo nas meigas, mais habelas, hainas" ("Yo no creo en las meigas, pero haberlas, haylas"). Doncs si és per això, que n’hi hagi. I per molts anys.

dilluns, 16 de maig del 2011

Saber deixar anar


De vegades, davant de certes situacions sense sortida, hauríem de poder tancar la paradeta i passar pàgina. Les coses són com són, no com eren abans, ni com esperem que siguin en el futur, ni com nosaltres voldríem que fossin...Però, inevitablement, tendim a aferrar-nos a allò que ja no és, o, potser fins i tot, que mai ha estat, excepte a la nostra desbocada imaginació.


Hauríem de saber deixar anar, tot i que costi. Perquè aceptar el canvi sempre és difícil, i molt. El dolor que ens provoca el xoc entre la crua realitat i el nostre món il.lusori és lacerant, intens, i ens consta que no val la pena viure amb aquest neguit, però tampoc sabem com fugir-ne.

Versatilitat contra inèrcia, una lluita que es dóna a diari al nostre interior; on no hi ha vencedors ni vençuts perquè les batalles es succeeixen una vegada i una altra, inexorablement.


No puc evitar pensar que la vida seria molt més fàcil si deixéssim anar, fins veure-les desaparèixer a l'infinit, totes aquelles coses que ja no podem ni hem de portar a sobre inútilment. Com a mínim, sense aquesta càrrega tan feixuga, viatjaríem molt més lleugers d'equipatge, gaudint de tots aquells i tot allò que ens dóna ales, en comptes de perdre el temps tontament amb els llastres que, intencionadament o sense voler, ens les intenten tallar.

diumenge, 15 de maig del 2011

A la recerca d'una cambra pròpia





Fa uns anys vaig tenir la gran sort que, regal d'una bona amiga, caigués a les meves mans el llibre "Una cambra pròpia", de Virginia Woolf. Per fer-vos una breu pinzellada si no l'heu llegit, aquí us deixo la ressenya de Seix Barral:

"L'any 1928 van proposar a Virginia Woolf una sèrie de xerrades sobre el tema de la dona i la novel·la. Lluny de qualsevol dogmatisme o presumpció, Woolf va plantejar la qüestió des d'un punt de vista realista, valent i molt particular. Una pregunta: Què necessiten les dones per escriure bones novel·les? independència econòmica i personal, és a dir, "Una cambra pròpia".
Només feia nou anys que s'havia concedit el vot a la dona, i encara quedava molt de camí per fer."

Sempre m'ha agradat, la Virginia Woolf, però aquest breu assaig em va captivar especialment... A dia d'avui, no ens sorprendria gens que una dona escrivís aquestes coses (em refereixo a una part de la nostra societat, és clar. D'altres, per desgràcia, encara es troben a anys llum del text en qüestió. I no cal anar gaire lluny per adonar-se'n...). Però en el seu moment va ser un llibre contundent i trencador. Trencador de cadenes, de prejudicis i d'idees preconcebudes que apartaven la dona de qualsevol àmbit que no fos el servilisme envers a una societat patriarcal.

Personalment, crec que encara queda molt de camí per fer. Moltíssim. I no serà precisament un camí de roses. Però tot arribarà...

Aquest bloc pretén ser un espai simbòlic on compartir les petites troballes que, de tant en tant, faci a la meva cambra pròpia; i el títol no és res més que un humil homenatge a un dels meus referents més importants. Espero poder-hi abocar tant les meves reflexions i opinions personals com les històries de ficció, contes o paraules sense solta ni volta que sorgeixin de la meva imaginació, així com les cosetes que m'atreveixi a presentar a algun concurs. Crec també que em pot ajudar a posar ordre i a domar una mica la meva incorregible tendència a la dispersió.

Si us decidiu a llegir-me de tant en tant, gràcies per la vostra paciència, i des d'aquí us encoratjo a tots, homes o dones, a cercar la vostra personal i intransferible cambra pròpia.