Desdoblamientos incontrolados (I)

La otra noche soñé que me desdoblaba en múltiples personalidades. Sí, sí, de repente me hinchaba como una pelota de playa y empezaba a multiplicarme por bipartición, como las amebas: "blup! blup! blup! ..." Y así hasta aparecer un montón de yoes que, a la vez, ninguno era propiamente yo. Mi ser, mi auténtico centro, mi esencia, estaba flotando allí en medio, viendo el espectáculo y flipando en colores, porque aquello se multiplicaba más que la familia real (pero sin robar, ¿eh? la honradez ante todo).

Allí estaban todas, había un ambientazo... parecía la cola del inem: la loca de los gatos (con sus dos gatas, claro), la yonqui del gimnasio, la psicópata de los libros, la fiestera extrema, la científica currante, la amante de la naturaleza, la adicta al chocolate, la obsesa de los bomberos, la neurótica insegura, la cabrona egoísta... no faltaba ni una.

Una vez superada la sorpresa inicial, ingenuamente, pensé: "¡Genial! ¡Voy a montar un fiestorrón, pero ya! Será una fiesta temática, claro. Por ejemplo, podría tratar, no sé... ¿sobre mí?" ¡Ay, que malo es el egocentrismo! Porque si llego a saber lo que me esperaba, cojo y me meto en cualquier cuerpo vacío que pululase por allí cerca (en una modelo o en alguna ex-miss españa reciclada en participante de concursos de la tele, por ejemplo. El recurso fácil...). Así, en plan okupa, como quien no quiere la cosa... igual a la gente le hubiera resultado un poco raro, pero ya me habría quedado yo bien calladita para que no se notase.

Pero no: como no lo veía venir, se lió parda... Así que, desde este humulde blog, pido por favor encarecidamente al encargado de estas cosas: la próxima vez que se me conceda el don del desdoblamiento, que me den también clarividencia para ver el marronazo que me puede caer (como a los tíos esos que salen en la tele a las tantas de la noche, que llamas y te dicen el número que va a a salir, pero no cuando ni donde. Así siempre aciertan, claro...). ¡Una ayudita, es por una buena causa! ¡Que yo con estás cosas acabo desbordá! Mañana os cuento como acabó la cosa.

Descubriendo el Tai Chi

El otro día fui a clase de Tai chi por primera vez. Desde que vi a un grupo de chinos practicándolo en masa en medio de Central Park, siempre había querido probarlo. Yo tenía entendido que era una especie de disciplina oriental parecida al yoga, para trabajar cuerpo y mente y alcanzar la paz interior. Pero resultó que no: el Tai Chi es un arte marcial. Eso nos aclaró enseguida el profesor al ver que un alumno lo hacía con los ojos cerrados: "atención, que esto no es una meditación en movimiento, es un arte marcial". Que quede claro...

La verdad, a mí gustarme, me gustó mucho, pero no me veo dejando fuera de combate a ningún malhechor con mis futuros conocimientos de Tai Chi. No sé, no me siento capaz de ir por ahí tan tranquilamente enfrentándome a los malotes en la postura de la grulla que extiende sus alas: "¡Eh, piltrafillas! Que domino el Tai Chi, así que mucho cuidadito conmigo". No acabo de verlo claro, sospecho que el único que se dejaría apalizar sería un caracol, y tengo mis dudas...

Próximo reto: la petanca, ese deporte fascinante. Pensándolo bien, no sé si soy una avanzada a mi tiempo o una viejuna precoz. Pero a quien se meta conmigo y con mi edad, le parto la cara. Eso sí, dentro de veinte años, cuando mi puñetazo taichiniano mortal consiga alcanzarle.

41 raons per no ser mare

Encara que, afortunadament, la cosa comença a canviar, a dia d'avui encara està molt assumit per la societat que la màxima aspiració d'una dona hagi de ser, per força, tenir fills. Arribades a certa edat, quan la gent considera que se't comença a "passar l'arrós" (encara que avui dia existeixin els arrossos que no es passen), les ovelles esgarriades que no seguim els dictats de les hormones perpetuadores de l'espècie som sotmeses, sense pietat, a una sèrie de preguntes i comentaris típics i tòpics sobre el tema reproductiu. Si la dona en qüestió, pel que sigui, no té parella estable, el comentari és diferent: "pobreta, no té fills perquè encara no ha trobat el pare..." (és clar, com si les dones soles no poguessin ser mares, si així ho volguessin). Però, un cop estàs en parella, sembla que el següent pas sigui, obligatòriament, prenyar-se i tenir fills.

No es pot dir mai "d'aquesta birra no en beuré", però, personalment, no penso tenir fills. Aquí us deixo unes quantes raons per les quals, jo, en plena possessió de les meves facultats, he decidit no ser mare. Espero que no s'ofengui ningú ni pretenc ferir cap susceptibilitat, que consti que la postura contrària em sembla molt respectable (encara que no la comparteixi gens). Això, simplement, és la meva opinió personal (i, en algun cas, una mica exagerada per donar un toc d'humor a la cosa).

Així doncs, i sense que estigui enumerat per ordre d'importància, no vull tenir fills per...

1) Perquè necessito dormir (i dormir bé) per viure, m'encanta fer-ho i vull continuar fent-ho.
2) Perquè em fa fàstic haver de canviar bolquers pudents cada cinc minuts.
3) Perquè no vull acabar metamorfosejada en un parell de carmanyoles ambulats primer ni en un caixer automàtic de crèdit il.limitat (sense interessos) després.
4) Perquè hi ha superpoblació mundial i no voldria contribuir a empitjorar la trista situació...
5) Perquè, sempre que puc, m'agrada fer el que vull i no "el que toca".
6) Perquè, donada la meva tendència innata a les fixacions, no vull acabar tornant-me una obsessa monotemàtica que taladri a tothom sense compassió.
7) Perquè la meva vida encara no és tan avorrida com per posar-me a parir per omplir-la.
8)Perquè sóc una egoista que només vol gaudir de la vida i passar-s'ho el màxim de bé aquests quatre dies que estem de pas (ves tu, quin gran pecat...).
9) Perquè no tinc temps.
10) Perquè no tinc paciència.
11) Perquè no en tinc ganes.
12) Perquè no em ve gens de gust inflar-me durant nou mesos com una pilota de platja per acabar, segons el cas:
a) explotant per cert orifici que, la veritat, té unes funcions molt més divertides com a canal d'entrada que de sortida.
b) essent oberta en canal per fer sortir "l'alien" en qüestió.
13) Perquè no vull agafar una depressió de cavall després de parir.
14) Perquè les meves hormones ja em juguen prou males passades en condicions normals com per dona'ls-hi encara més poder sobre la meva pobra i indefensa persona.
15) Per deformació professional: estic acostumada a manipular i amplificar el DNA segons la meva conveniència. No penso deixar que es canviin les tornes i que el meu DNA em manipuli a mi per tal d'escampar-se i perpetuar-se pel món al seu aire. Faltaria més!
16) Perquè no em veig capaç de fer-me responsable d'algú a qui, força sovint, veuria com a un igual...
17) Perquè m'agrada viure la meva pel.lícula, i no penso cedir el protagonisme a una perllongació de mi mateixa sobre la qual abocar totes les meves expectatives frustrades.
18) Perquè no vull tenir dependència emocional total durant la resta de la meva vida amb ningú.
19) Perquè per experimentar l'amor incondicional ja tinc les meves dues gates.
20) Perquè em fa molt de pal.
21) Perquè sóc addicta al gimnàs i vull continuar anant-hi quan vulgui i les hores que vulgui (annex: aplicable igualment a la bici, el senderisme i altres...).
22) Perquè no crec que el sentit de la meva vida sigui la maternitat.
23) Perquè només tolero bé els nens en dosis homeopàtiques, molt reduïdes.
24) Perquè no vull canviar els viatges pel món per viatges als parcs infantils.
25) Perquè, per molt que me l'estimi, no vull acabar assemblant-me a la meva mare més del que ja ho faig. Si algun dia m'enxampo a mi mateixa dient alguna cosa com: "Surts així? Vas molt fresca, agafa alguna jaqueteta..." em tallo les venes.
26) Perquè escriure llibres i plantar arbres em resulta molt més atractiu que criar nens.
27) Perquè em fan molta grima els pallassos i no suportaria haver-los d'aguantar gaire sovint.
28) Perquè, quan sigui una vella xaruca (si arribo), prefereixo anar-me'n a l'asil que forçar a algú a cuidar-me amb l'argument que, sinó, seria un mal fill.
29) Perquè no necessito, en un futur, tirar-li en cara a ningú les coses que he fet per ell ni tot el que m'ha d'agraïr, quan realment no hi ha res que agraïr.
30) Perquè, tal com està el món, em sabria greu portar-hi algú a que es mengi els marrons que nosaltres li hem deixat.
31) Perquè els nens disparen els meus nivells d'estrés fins a xifres estratosfèriques.
32) Perquè no sé ensenyar, sóc molt poc didàctica...
33)Perquè vull ser lliure (relativament, tant com em permetin els grillets de la societat).
34) Perquè el meu instint maternal és nul o, encara pitjor, estic en xifres negatives.
35) Perquè, de tant en tant, m'agrada improvitzar, i vull continuar fent-ho.
36) Perquè vull seguir gaudint dels meus preuats moments de soledat, pau i tranquil.litat.
37) Perquè no vull limitar-me a ser, per sobre de tot, mare.
38) Perquè no em surt dels ovaris (mai millor dit).
39) Perquè m'agrada buscar el meu propi camí, encara que estigui ocult entre la malesa i acabi amb esgarrinxades a la pell, en comptes de seguir la via més trillada i transitada.
40) Perquè no em vull passar nou mesos (o més) sense tastar l'alcohol (ni, en alguns casos, el pernil... uuuuff!!!).
41) Perquè NO. I punt.

Reflexiones en un día gris

No hay nada peor que una hoja en blanco. Siempre he sido una fiel amante de los libros de todo tipo: novela, cuento, ensayo, cómic, teatro, poesía... Y los he leído de casi cualquier género: terror, policíaco, fantasía, humor, ciencia-ficción, históricos, autoayuda, filosóficos, prácticos... incluso la infumable novela romántica ha caído alguna vez en mis incautas manos (todos cometemos errores...). Si no tuviera nada más a mano, me leería hasta los prospectos de los medicamentos o las instrucciones traducidas del chino de cualquier aparatejo que haya por casa. Así que no puedo negar que la lectura ha sido siempre una de mis grandes pasiones, por no decir la más importante de todas, junto con (o, quizá, asociada a) las ganas de aprender cosas nuevas.

Visto lo visto, un reto que siempre me he planteado es el de dar el salto de simple espectadora de las obras surgidas de la imaginación de los demás, a hacer mis propios intentos literarios. Pasar de receptor a emisor. Transmitir (o intentarlo, al menos) alguna cosa que conecte con alguien, igual que tantas veces me he sentido conectada con las palabras o inmersa en la historia de otros. A veces escribo algún microrrelato, también anécdotas graciosas (al menos pretenden serlo) en un blog, y articulillos para la web del Jueves. Pero nunca he pasado de ahí, y la verdad es que ni siquiera lo considero auténtica “escritura”... Una buena recopilación de relatos, algún esbozo de novela... no he hecho nada de eso, todavía (y, posiblemente, nunca lo haga).

No dejo de pensar que lo único necesario para escribir es eso: ponerse a escribir. Practicar, aplicarse una disciplina y crear algo, lo que sea. Juguetear con las técnicas narrativas, las herramientas y los recursos literarios. Ir probando, tantear el terreno, reestructurar, cambiar, eliminar, añadir, retocar, pulir, afinar, decorar, vestir, limar, maquillar, moldear... Pero, por mucho que le dé vueltas, no encuentro la manera de ponerme manos a la obra. Me faltan las ideas, me falta la forma, me falta el estilo. Me falta el qué, quién, cómo, dónde, cuándo y porqué. Doy vueltas en círculo sobre una obsesión y no hay manera de salir de ahí. A veces me siento como un animal salvaje encerrado en una jaula minúscula, entre barrotes, sin forma de escapar.

Yo misma me autolimito para no hacerlo: supongo que el miedo al fracaso o la falta de confianza en mi capacidad, junto con un exceso de perfeccionismo, son los lastres más grandes que me impiden avanzar, o, por lo menos, empezar. La verdad es que no sé qué hacer: si aceptar de una vez mi papel de lectora pasiva y abandonar, o insistir en el intento. Pero el hecho es que el tiempo pasa y no escribo nada... y eso me pesa, pero tampoco me veo capaz de hacer nada para cambiarlo. Estoy bloqueada, completamente bloqueada. ¿Seré siempre una parásita de las letras de otros? ¿Tendré que conformarme con absorber lo que los demás transmiten? ¿Un escritor nace o se hace? Está claro que yo no he nacido con un don mágico que me permita plasmar en palabras un montón de ideas geniales... ¿Será cuestión de práctica, constancia y perseverancia? Ojalá tuviera la respuesta a todos estos interrogantes, pero no la tengo. La triste realidad es que no tengo ni puñetera idea de qué hacer, y eso me angustia. Angustia existencial, vital, de echar de menos algo que nunca ha existido, y que probablemente nunca existirá si no consigo derrotar a mi peor enemiga: yo misma. Ni más ni menos.

Generacions

Fa més de setanta anys, una nena veia esgarrifada com la seva mare moria davant seu, víctima d'un mal cop etzibat pel seu pare alcohòlic. Aquell cop letal anava dirigit a ella: la mare es va interposar entre els dos i la va salvar a costa de la seva pròpia vida. Aleshores la nena, tot i la seva curta edat, va haver de posar-se a servir a casa dels terratinents del poble per tal de sobreviure. Posteriorment va patir una guerra i una postguerra, amb tota la seva cruesa i els tràngols que això comporta. Va passar gana, fred i tot tipus de privacions. Més endavant, ja adulta i casada, va haver d'emigrar per tal de trobar un lloc millor on obrir-se camí, ella, el marit i els dos fills, nen i nena, que van tenir. Treballant durament en les pitjors condicions i horaris, amb els salaris més baixos, poc a poc, van aconseguir sortir del pou de misèria d'on procedien i acabar portant una vida digna, senzilla i prou feliç.

A la filla d'aquesta dona li van tocar en sort unes condicions existencials força millors: sense mancances de primera necessitat, mai passà gana i sempre va tenir un sostre on aixoplugar-se. No va viure drames d'infantesa i va créixer envoltada d'amor i relativa tranquil.litat. Això sí: als catorze anys deixava l'escola, malgrat seves bones qualificacions, i es posava a treballar, primer de dependenta en una botiga, i després com a obrera en una fàbrica de suro. La seva vida ha consistit, bàsicament, en treballar, portar la casa (que ella i el seu marit s'han construït amb les seves pròpies mans) i pujar els seus fills, sense gaire temps per dedicar-se a ella mateixa ni a res més, sempre sota els dictats de la societat i complint amb allò que, en teoria, tocava fer.

Més endavant, la neta d'aquella primera dona (i filla de l'anterior) tindria una vida completament diferent: creixent sense que li faltés de res (fins i tot amb petits luxes innecessaris), jugant despreocupadament durant tota la seva infantesa, triant lliurement allò que volia estudiar, i sempre amb el suport dels seus per arribar fins allà on volgués. Gràcies a tot això, ara treballa fent una feina que li agrada i que li permet gaudir dels diners i el temps necessaris per compartir moments de qualitat amb els seus, i per dedicar-se a les seves múltiples aficions, lluny de les misèries humanes (dins del possible), feliç, en pau, sense fer esforços ni passar penúries per a aconseguir-ho.

Doncs bé: jo sóc la néta, i a dia d'avui tinc molt clar d'on vinc, quins són els meus orígens i la immensa sort que he tingut. Un salt de tres generacions no és tant, i la diferència entre la vida d'una i la de l'altra és abismal, tant que no puc ni arribar a imaginar de lluny com seria viure el que elles han passat... Em sento increïblement afortunada de ser on sóc i de poder gaudir de tot el que tinc, i no em refereixo simplement als bens materials. No dubto que, a més de la sort de néixer al lloc i al moment adequats, tot és fruït del gran esforç d'aquells que em va precedir. De la seva capacitat de lluita, de les ganes boges de tirar endavant i de voler una vida millor pels qui veníem després. L'univers (o el que sigui), de la mà d'aquestes grans persones, m'ha premiat amb moltes coses bones sense haver fet cap mèrit, i sovint em plantejo com podria tornar-li una miqueta de tot això que he rebut. Espero, algun dia, trobar la manera.