De vegades, davant de certes situacions sense sortida, hauríem de poder tancar la paradeta i passar pàgina. Les coses són com són, no com eren abans, ni com esperem que siguin en el futur, ni com nosaltres voldríem que fossin...Però, inevitablement, tendim a aferrar-nos a allò que ja no és, o, potser fins i tot, que mai ha estat, excepte a la nostra desbocada imaginació.
Hauríem de saber deixar anar, tot i que costi. Perquè aceptar el canvi sempre és difícil, i molt. El dolor que ens provoca el xoc entre la crua realitat i el nostre món il.lusori és lacerant, intens, i ens consta que no val la pena viure amb aquest neguit, però tampoc sabem com fugir-ne.
Versatilitat contra inèrcia, una lluita que es dóna a diari al nostre interior; on no hi ha vencedors ni vençuts perquè les batalles es succeeixen una vegada i una altra, inexorablement.
No puc evitar pensar que la vida seria molt més fàcil si deixéssim anar, fins veure-les desaparèixer a l'infinit, totes aquelles coses que ja no podem ni hem de portar a sobre inútilment. Com a mínim, sense aquesta càrrega tan feixuga, viatjaríem molt més lleugers d'equipatge, gaudint de tots aquells i tot allò que ens dóna ales, en comptes de perdre el temps tontament amb els llastres que, intencionadament o sense voler, ens les intenten tallar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada