La bici

Hola, sóc una bici de muntanya circulant a tot drap per l'autopista en un portabicicletes del Decathlon acoblat a un Seat Ibiza. És el meu primer viatge per carretera, però ja n'estic fins els pinyons. En comptes d'arbres i camins de sorra, aquí només hi ha asfalt, camions monstruosos, cotxes i més cotxes, la majoria dels quals porten un (o més d'un) energumen alterat a dins. Vaig penosament lligada al maleter, com si fos una vulgar delinqüent... quina humiliació! No toco de rodes a terra, em tremolen les llantes i ja tinc les cadenes entumides degut a la manca de moviment. A més, em molesta el vent al manillar i, amb la velocitat, m'entren bitxos fastigosos dins dels pedals. Una tortura insuportable, vaja.

No sé què fer, tinc una dignitat, jo! I veure'm així, penjada com un trist fuet... la veritat, no m'esperava això de la meva mascota. Fins ara sempre s'havia comportat, pujava el seu descomunal cul a sobre meu i anàvem on jo volia (com ha de ser): a la muntanya, al bosc... Estic acostumada a respirar l'aire pur del camp, jo, a l'aroma embriagador de les flors (bé, de tant en tant el camp també fa olor de merda, però comparats amb aquesta pudor immunda de gasoil i fàbriques, els fems desprenen essències de pètals de rosa...). Doncs ara sembla que he perdut autoritat sobre aquesta mascota ingrata, i així he acabat: empassant més fum que una xemeneia industrial. Tinc tan mal cos que se'm regiren els plats, però aquesta desagraïda no mostra cap compassió per mi.

Sabeu què? Jo ja no puc més, me'n vaig d'aquí rodant! A veure si estirant una mica les cordes... alehop! Ja està! Sóc al terra, lliure! Ara toco el dos i me'n torno cap al bosc. El que no entenc és perquè aquests trastos de quatre rodes no paren de pitar ni les seves mascotes d'insultar-me tan grollerament. Ni perquè ara frenen tots en sec, xoquen i s'apinyen uns sobre els altres, com salvatges. Quins histèrics més estressats! Segur que, en el fons, es moren d'enveja...