Comunitat modèlica

No es podia negar que aquella comunitat de veïns era una festa constant: el gos del segon primera, que es passava tot el dia sol, no parava de bordar, i quan el treien a passejar es pixava als replans de l’escala. Els veïns dels baixos es negaven en rodó a pagar la derrama per instal.lar un ascensor, mentre que els del cinquè els titllaven d’egoistes insolidaris i llençaven les escombraries d’amagat al pati de llums. La “pija-hippy” del primer segona sempre posava la música a tot drap, i casa seva era un no parar d’anades i vingudes sospitoses que la parella de iaios del segon tercera no podia tolerar. El del quart primera li fotia les banyes a la seva dona amb la veïna d’abaix, que (ningú no ho sabia), fins feia ben poc, abans de l’operació, es deia Manolo. El bricomaniàtic del tercer segona posava a funcionar el trepant cada dissabte i diumenge a les set del matí. Els nens del tercer quarta es dedicaven a fer pintades a les parets de l’escala, mentre sa mare els defensava dient que eren artistes urbans incompresos. L’envejosa egocèntrica del primer primera no suportava a la noia del quart tercera simplement perquè sí...

Les reunions de veïns eren apassionants: un no parar de crits, insults, improperis i alguna vegada fins i tot s’arribava a les mans (o a les cadires, l’objecte contundent que hi hagués més aprop).

Però tot aquesta alegria un dia es va acabar de cop: l’administrador de finques va fugir amb tots els diners, deixant un munt de deutes per pagar i a tots ben fotuts. Aleshores, units amb l’únic objectiu de trobar l’individu en qüestió, tallar-lo a rodanxes i rostir-lo a foc lent amb oli de colza, es van adonar d’una gran veritat: no hi ha res com afrontar un enemic comú per oblidar totalment qualsevol picabaralla sense importància.