Algunes vegades (lamentablement, menys sovint del que voldríem) ens trobem enfonsats fins al coll en una situació trista, difícil i aparentment sense sortida, quan, de cop i volta, misteriosament, es soluciona tot com per art de màgia.
M’explico: un dia qualsevol, rebem un cop sense saber ni d’on baixa, ens ho pinten tot ben negre i ens preparen pel pitjor, ja que les probabilitats en contra són tan elevades que, en comparació, les possibilitats a favor resulten terriblement insignificants. Costa assimilar-ho i assumir-ho, perquè en un primer moment no ens ho volem ni creure i ens aferraríem a un clau ardent, però, poc a poc, el patiment i l’angoixa que ens envaeixen incontroladament donen lloc a un estat d’apàtica resignació. És llavors, quan ja no tenim cap esperança, quan hem acceptat a contracor l’inevitable, quan ens preparem per llençar la tovallola… és llavors que apareix aquella petita guspira, allà al fons, en la llunyania. Incrèduls i astorats, ens hi acostem per verificar que, efectivament, es tracta d’una meravellosa llum blanca al final del túnel (i, per una vegada, no és un tren que ve cap a nosaltres). Oh, sorpresa! L’alegria i l’alleujament arriben llavors a insospitades cotes històriques…
En resum: una putada existencial anuncia la seva vinguda imminent però, sense avisar, gira cua i se’n va abans d’arribar ni tan sols a posar els peus al rebedor de casa. Tal qual. Sense perquès ni coms. Sense motius. Sense explicacions. És així, i punt.
I, la veritat, jo no crec en miracles, però és que de vegades… Com dirien els gallecs: "Eu non creo nas meigas, mais habelas, hainas" ("Yo no creo en las meigas, pero haberlas, haylas"). Doncs si és per això, que n’hi hagi. I per molts anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada